En Joan Safont va començar a ser el meu mestre quan jo encara anava amb càmera de rodet, una Nikon F100. El mestre ja dominava el digital i ens vam apuntar al curs de fotografia que feia al foment mataroní, en Santi Ortego, Enric Sesa i jo. Tres professors de la Politècnica de Mataró. Amb els anys en Joan em va confessar que aquell curs del 2006 va tenir un nivell molt alt i que anava «acollonit» a les classes a la espera de quines preguntes «teòriques» li podíem fer. En Santi sempre a classe anava amb una incipient petita tauleta que connectava a internet buscant el que en Joan explicava a classe. Fins i tot un dia en Joan després d’una explicació i al veure que en Santi mirava la tauleta…li va dir «que ho he dit be?» … «Molt Be» va respondre en Santi.
Malauradament en Santi ens va deixar al cap de poc temps d’un càncer, al igual que la Montse, dona d’en Joan que també havia partit feia temps per causa d’un càncer. En Joan sempre el recordava com aquell altre mestre que sempre el supervisava en secret.
Des de llavors hem alimentat la amistat que ens ha anat unit, la fotografia era una excusa, era el MacGuffin de Hitchocock que ens feia avançar junts per la vida.
En Joan retratava amb la mirada, no li calia posar el ull al visor de la càmera per enquadrar, ho feia amb la ment, mentre amb els seus ulls mirava directament als ulls del model o de la model. Aquest efecte produïa en el retratat una sensació de confiança i relax que li permetia a en Joan extreure el millor de la seva expressió.
No miris la càmera mirem als ulls
Seguia la máxima de Robert Bresson: Dues persones que es miren als ulls no veuen els seus ulls sinó les seves mirades.
La característica personal d’en Joan era que pensava el mon a traves dels seus ulls convertits en un objectiu a f/2.8, es a dir: pensar a plena obertura…proper i obert a totes les opinions i mirades.
Sovint recordava el seu pas per l’Himalaya, com a bon excursionista…de l’Agrupe, és a dir de la ACE (Agrupació Científica Excursionista). Aquest era un altre MacGuffin que compartíem, jo també havia sigut de la Agrupe. En Joan havia fet escalada a un nivell diguem-ne professional i va ser testimoni en directe del fatal accident d’Antoni Sors, Sergi Escalera, Francesc Porras i Anotnio Quiñones al Lhotse Shar, el setembre de 1987. Antoni Sors ens havia donat classes de escalada a nosaltres, principiants de l’ACE, jo també vaig fer escalada, a un nivell molt elemental, amb això el mestre també em superava. Antoni Sors havia sigut el nostre monitor.
Havia ideat una manera de poder-se fer selfies molt abans que aquesta paraula circules per tot el mon, i alhora poder fer fotografies a plena llum, amb un objectiu de 50 mm i f/1.4. Perquè a les alçades de les grans muntanyes encara que no ho sembli, la llum és escassa. Comentava que les càmeres dels altres fotògrafs no tenien prou lluminositat, el mestre ja ho tenia previst i carregava el petit 1.4 que li permetia fotografiar a plena llum.
En Joan retratava amb la mirada, la càmera era el seu instrument perquè els demès poguéssim gaudir de la seva traça personal a 2.8. Feia temps però que la seva mirada es trobava entelada pels records. La llum li va tornar plenament i el seu mon es va tornar a obrir a un formós 2.8 al trobar-se amb la seva companya Mireia Canicio.
El seu esforç i dedicació el van portar a ser professor de Fotografia Documental a la Universitat de Mataró, on la seva experiencia i el seu punt de vista característic a 2.8 el diferenciava dels altres, un 2.8 molt proper.
Per a cada classe es preparava el material que projectava amb un gran detall d’explicacions, amb informació contrastada i detallada perquè fos útil als alumnes alhora d’afrontar una treball professional. Considerava que un fotògraf en l’especialitat del documental havia de saber resoldre amb soltesa qualsevol situació, el que els convertia en un «tot terreny». Saber escollir les eines i utilitzar-les de manera coherent, alhora que ha de conèixer com editar i presentar el treball perquè pugui ser reproduït correctament.
Un exemple podria ser el macro, fins i tot una de les fotografies va ser publicada al National Geographic
Gaudia també de viatges, com per exemple quan va anar a fotografiar les foques a DONNA NOOK National Nature Reserve
O a Polònia, per captar les àguiles d’aquella zona, els pigards europeus en el seu habitat natural. Esperant pacientment dins un observatori de taules de fusta sobre una llacuna gelada i a fora nevant.
Va perseguir de forma incansable fins capturar les instantànies de la daina blanca dels Aiguamolls. Estava molt content.
Compromès amb el seu país Catalunya es va embrancar en una creuada per documentar gairebé tot el que succeia, el que ell anomenava «El Rebost de la Memòria».
Amb aquest entusiasme acudia a totes les manifestacions on no parava de moure’s amunt i avall…amb un passe de fotògraf que aconseguia i jo de retruc també…darrera seu.
Però no es conformava en ser un espectador també participava activament.
La seva altre passió eren els castells, seguia als Capgrossos sempre que podia.
El seu pas aprop de qualsevol deixava una forta empremta…com dir-ho?…el millor es el que li va escriure un alumne, el 13/12/2017
Penso que en aquesta vida les coses s’han d’agrair, i més, quan fer-ho costa ben poc i dona gran resultat. Molts cops ens capfiquem en tonteries i no valorem el que tenim al costat, o sinó, no ho arribem a transmetre.
Encara recordo la primera classe, que estaves assegut a la finestra. Alguns potser van pensar, aquest va de sobrat, aquest no se’n entera, o aquest no em cau bé. Jo vaig pensar que aquestes coses són les que fan especials a les persones, i no em vaig equivocar. Tan pronte vam parlar i vas notar que jo també era diferent a la resta, em vas tractar de manera excel·lent. Fins al punt de trucar-me per telèfon i parlar amb la teva parella. Tot plegat em va impactar perquè un professor d’universitat m’estava trucant per telèfon, i ja saps com són els estereotips… però m’agradava tenir aquest contacte amb una persona sàbia, tant en el món de la fotografia com de la vida.
Els meus pares sempre m’han dit que agafo confiança molt ràpid en les persones i que no sempre és bo, que puc pecar de benèvol i que em prenguin el pèl. És cert, alguns cops he tingut problemes amb gent, però d’altres, em trobo amb gent com tu, i si per fer-ho, m’han de prendre el pèl de quan en quan, estic disposat a fer-ho.
Al Perelló sempre hi tindràs una casa i un amic, per qualsevol cosa que necessitis i et pugui servir d’ajuda, ho intentaré.
Espero i desitjo que aquesta relació no es tanqui definitivament i si algun cop estàs per aquí baix a l’ebre i vols fer una escapada o necessites algun ajudant, em faria moltíssima il·lusió veure’ns.
Una abraçada ben forta i segueix aquest brillant camí que portes a la vida, que te’n queda molta!
Amb el temps va anar perfeccionar l’art de retratar amb les paraules, i ho feia també a 2.8. Aqui un exemple de la seva veu en un video sobre el procès de captar a La Daina Blanca.
Com dir el que amb en Joan ens unia…ens uneix….un fort vincle…qui millor per expresar-ho que el mateix mestre:
Qui té un amic té un tresor.
Aquest és un personatge singular amb el qual tinc una relació que també ho és. Carles Paul un home de ciències que és capaç de quadrar un cercle i que sovint penso que és un germà que vaig retrobar estudiant fotografia.Però Carles és més que això. És un amic que comparteix els seus neguits i la passió per la fotografia, és l’amic de l’ànima amb qui he de parlar cada dia. Potser és la balança?. Aquest és el tresor. Poder preguntar. Escoltar-lo comparar. ¿teniu un amic? ¿teniu un tresor?.
En aquesta fotografia el podeu veure en un lloc que antigament tenia un malnom. Devant” Una casa de barrets”.En Carles es un referént per molts i en el pack hi trobem en Jan, la Ivette i tú (Anna).En cap germá meu hi he trobat el redós de confiànça que trobo amb vosàltres. I aixó es nota! Gràcies!
Sovint em parlaves del Himalaià, de les muntanyes i de com el temps s’aturava en aquelles alçades. Ara ja estàs per sobre les muntanyes i el temps no importa. Però si el temps que hem compartit com amics i gairebé com a germans….fins d’aquí una estona…el temps no importa.
